El mes de gener em vaig fer mal a la cama dreta i ja era crònic. Vaig anar al podòleg que va confirmar que, si volia seguir fent kilòmteres, havia de corregir la meva trepitjada amb unes plantilles, deixar de córrer indefinidament i anar a un fisioterapeuta a fer uns quants massatges per descarregar les contractures que tenia als quadríceps i els bessons.
Vaig desar les sabatilles i em vaig aturar del tot amb l'esperança de poder fer la 1/2 marató de Barcelona (21 Km) del dia 10 de febrer que ja era a tocar, però la recuperació muscular no va arribar a temps i al Km 16 em van petar els bessons i vaig haver de plegar. Vaig tornar a desar les sabatilles, vaig anar a fer massatges - prèvia la célebre depilada que em van ordenar- i en un tres i no res ja vam ser a 2 de març, data de la Marató de Barcelona a la qual ja estava inscrit des de desembre. I ara què feia ? No em costava gaire presentar-me a la sortida juntament amb la resta de 9.200 corredors, la meitat dels quals venien d'arreu del món, i provar de córrer una estona al mig del grup per viure l'ambient i l'eufòria de l'inici de la cursa (tothom està neguitós). El problema era que, paradoxalment i per culpa del descans forçós exigit per poder curar la lesió, les meves cames afrontaven la seva 1ª marató més primes i desentrenades que mai. Vaig decidir anar-hi i començar la cursa amb un bitllet de 5 Euros per poder agafar el metro allà on petés. Amb el tret de sortida, sonava per megafonia la cançó "Barcelona" de la Caballé i el Mercuri que és molt cursi però en aquell moment emocionava. A partir, d'aquell moment .... "narinant" com diria la Trinca, cada vegada amb més sol i més calor.
Passat el Km 30 les cames van començar a fer figa grdualment però no em van impedir seguir corrent a poc a poc fins a l'arribada: Ep !! Això si que és emocionant: Heu d'imaginar els darrers 195 metres que són els que van des de les torres venecianes de la Pça. Espanya fins a mig passeig de M. Cristina, entre els palaus de la Fira, sota la font de Montuic: Tot el públic a banda i banda animant, aplaudint, cridant el nom que duc a la samarreta mentres jo veia l'arc d'arribada al davant i la megafonia donava la benvinguda. Uff !! xorros d'adrenalina per les orelles !!
La foto és del Km. 34, pujant cap el parc de la Ciutadella.
Em sembla que el proper membre de la família que corri els 42,195 Km, de la marató serà un fill del Jordi d'ací a uns anys. No ?
Vaig desar les sabatilles i em vaig aturar del tot amb l'esperança de poder fer la 1/2 marató de Barcelona (21 Km) del dia 10 de febrer que ja era a tocar, però la recuperació muscular no va arribar a temps i al Km 16 em van petar els bessons i vaig haver de plegar. Vaig tornar a desar les sabatilles, vaig anar a fer massatges - prèvia la célebre depilada que em van ordenar- i en un tres i no res ja vam ser a 2 de març, data de la Marató de Barcelona a la qual ja estava inscrit des de desembre. I ara què feia ? No em costava gaire presentar-me a la sortida juntament amb la resta de 9.200 corredors, la meitat dels quals venien d'arreu del món, i provar de córrer una estona al mig del grup per viure l'ambient i l'eufòria de l'inici de la cursa (tothom està neguitós). El problema era que, paradoxalment i per culpa del descans forçós exigit per poder curar la lesió, les meves cames afrontaven la seva 1ª marató més primes i desentrenades que mai. Vaig decidir anar-hi i començar la cursa amb un bitllet de 5 Euros per poder agafar el metro allà on petés. Amb el tret de sortida, sonava per megafonia la cançó "Barcelona" de la Caballé i el Mercuri que és molt cursi però en aquell moment emocionava. A partir, d'aquell moment .... "narinant" com diria la Trinca, cada vegada amb més sol i més calor.
Passat el Km 30 les cames van començar a fer figa grdualment però no em van impedir seguir corrent a poc a poc fins a l'arribada: Ep !! Això si que és emocionant: Heu d'imaginar els darrers 195 metres que són els que van des de les torres venecianes de la Pça. Espanya fins a mig passeig de M. Cristina, entre els palaus de la Fira, sota la font de Montuic: Tot el públic a banda i banda animant, aplaudint, cridant el nom que duc a la samarreta mentres jo veia l'arc d'arribada al davant i la megafonia donava la benvinguda. Uff !! xorros d'adrenalina per les orelles !!
La foto és del Km. 34, pujant cap el parc de la Ciutadella.
Em sembla que el proper membre de la família que corri els 42,195 Km, de la marató serà un fill del Jordi d'ací a uns anys. No ?
7 comentaris:
Enhorabona!!
Noi no sé si cap dels meus farà cap marató.. però d'energia i determinació no els en falta - en dono fe.
Hòst... xaval, no m'ho podia creure quan m'ho han dit. La marató? I l'ha acabat? Per molts anys, James, estic impressionat. Ja sé que és el de menys, però quin temps vas fer? Trobo que podies haver avisat que hi participaries. Celebro, a més, que t'hagis recuperat.
Xavier: El desembre el meu temps objectiu de marató era 3 h 59' que equival a 5 min 45 seg. el Km (els que no correu, d'anar a aquesta velocitat en dieu "anar a un promig de 10'5 Km/h"). A partir del febrer, com que no em recuperava i no podia entrenar mai, ja vaig descartar fer la marató i és per això que no vaig demanar a ningú que em vingués a animar a un punt o altre (em sembla que vaig ser l'únic dels 9.200 corredors que va fer la cursa d'incògnit). Bé, finalment va resultar que fins el Km 25 vaig mantenir aproximadament la velocitat prevista perquè anava a uns 5 min. 47 seg el Km. és a dir, per acabar en 4 h., però als darrers 12 Km els vaig fer amb rampes, vaig haver d'afluixar i vaig perdre una mica més mitja hora. Total, 4 h 34 minuts.
Com a curiositat: Al Km 25 el saldo entre els coredors que m'havien avançat a mi i aquells als que jo havia avançat era de 553corredors a favor meu. Amb les rampes la cosa es va posar fumuda ... però tot i així encara vaig arribar 173 llocs més endavant que la meva posició al Km 5. Tot plegat ho sé perquè correm amb un xip que és detectat cada 5 Km i l'organització t'envia un mail i un SMS amb molts detalls. És aconsellable però difícil fer la segona meitat en el mateix temps que la primera, als primers 21 Km t'has de mirar de reservar encara que et sentis amb forces per córrer més. Hi ha una dita maratoniana que expressa la necessitat de contenció i que a la mare, si em llegeix, li agradarà: "Sortida de cavall, arribada de burro"
Veig que estàs absolutament enganxat, sense remei. Això de córrer diuen que és com una mena de droga. Córrer sense una pilota a la vista per empaitar? Quines coses! Veig també que, com gairebé amb tot, al darrere dels sonats que correu hi ha un món. Que no dic que no sigui atractiu. Fa anys, jo treballava amb un sonat d'aquests que vivia a Sant Cugat. Molts dies venia a la feina corrent. Jo al.lucinava amb ell, però el cert és que em va fer intuir què representava aquest món. Mai vaig tenir temptacions d'imitar-lo, això no. Per córrer, jo necessito una pilota o el mar. Una altra curiositat: si vas córrer d'incògnit, qui et va fer la foto? És també cosa de l'organització?
No se si la depilació ha influït o no en la teva miraculosa recuperació. Sigui això o qualsevol altre secret, trobo li podries recomanar al Mesi
PJ
Xavi:
Ningú em va venir a veure però tinc unes quantes fotos meves de la marató. Mes les feia gent que ni em coneix, només pel fet de dur la samarreta de corredors.cat. Després les posen a internet amb el programa Picasa al web de l'associació.
A part hi ha empreses internacionals que tenen fotos de tots els corredors de bona part de les curses que es fan pel mon, inclosa la de Barcelona. Només cal posar el núm. del pitrall o el nom i les pots veure en petit, però ampliades són molt cares.
Si cliques aquí, veuràs dotzenes de reportatges fotogràfics:
http://www.corredors.cat/index.php?topic=1254.1890
També impressionat tinc una pregunta pensant en mi mateix si mai cometo la irresponsabilitat de provar-ho. S'entén molt bé això que dius d'administrar forces i que es resumeix molt bé en la dita "sortida de cavall, arribada de burro". La pregunta seria ... i si la sortida és de burro ?
Publica un comentari a l'entrada